Nouvelle Vague (Berta García, Judit Barco, Aina `Pertegaz i Pau Saurí)

CONTEXT HISTÒRIC

L’any 1958 França va patir una crisis política deguda al conflicte d’Argelia. Durant els anys 1954 i 1962 un milió setanta mil joves van ser enviats a la guerra, aquest conflicte va deixar una seqüela en la consciència social.

L’any 1958 s’aprova el referèndum de la V República. Aquell any Charles de Gaulle és escollit president i això fa que s’accentuï la dreta en el govern.

En el 1959 el Centre Nacional de Cinematografia i totes les decisions en política cinematogràfiques passen a dependre del Ministeri d'Assumptes Culturals. Hi ha una ona de cinema jove que reflexa les inquietuds de culturals de la societat. Tot i així el volum de públic i el temps que està en cartellera una pel·lícula disminueix. Aquesta pèrdua no afecta econòmicament a la producció cinematogràfica ja que augmenta el preu de les entrades i l’estat dona suport econòmic.

L’estat considera el cine part del seu patrimoni cultural per tant desenvolupa una política proteccionista. El 1959 es reforma la llei d’ajuda temporal cinematogràfica gràcies a la qual molts cineastes joves poden portar a terme els seus projectes artístics.

Tot i així aquesta contribució tan gran per part de l’Estat produeix un augment de la censura, la preocupació se centra en les qüestions polítiques i morals. Tot i així, el cinema amb contingut polític augmenta durant els anys setanta.

En aquella època es produeix un canvi de concepte en la producció. Abans de la Nouvelle Vague accedir al món del cinema era una operació molt complicada, en temes legals i de maquinària. En aquest nou corrent la cinematografia agafa un aire més amateur i rejovenit, aquesta és la línia que segueixen les pel·lícules de la Nova Onada.

TÈCNICA

És un moviment que contradiu el cinema comercial i les grans maquinàries de Hollywood, per tant, les seves tècniques de rodatge també son el contrari que la dels grans equips americans.

- el mínim d’equip, material i pressupost

- els directors solien portar una càmera lleugera a l’hombro i un petit equip de so sincronitzat a la imatge. La càmera ideal per rodar va ser l’Arriflex 35, també va ser la més famosa i publicitada.

En quant a moviment hi ha una gran quantitat de travellings, també es veuen més moviments bruscos dels que podem trobar en una cinema més comercial. Per tenir una perspectiva més realista i acostar-se a l’espectador es fan servir molts pla detall, picats, contrapicats i com hem mencionat abans travellings. L’ordre d’aquests plans és alterat pel director a postproducció.

El sons que escoltem, deixant a banda la música, casibé sempre són sons en directe, els hi agraden molt els sons naturals que genera l’escena mateixa. En les obres de molts directors escoltem com el so natural del moment casibé que tapa el propi diàleg dels actors.

La gran majoria de les obres són en blanc i negre ja que el preu del vídeo en color era molt elevat i disposaven d’un pressupost baix però també podem trobar pel·lícules en blanc i negre.

En quant a llum es trenquen les normes també imposades per Hollywood. Aquestes normes deien que eren necessàries quatre llums per rodar: llum principal, llum de farciment, contrallum i llum de fondo. La Nova Onada deixa enrere tot això i agafa com a font principal de llum la llum del sol.

Les tècniques més popular són:

- Exposició a la ombra, deixant el sol sobreexposat.

- Tècnica High Key, baixa exposició general creant densitats i un enorme ventall de tons.

- Filmació en condicions de llum desfavorables.

- En interiors s’aprofita la llum natural que entra de portes i finestres. Quan és necessària llum artificial es fa a través de llenços o paper difusors o fent-la rebotar contra parets o panells.

Amb aquestes tècniques es busca que tot sembli llum natural i eviten les llums típiques d’estudis de rodatge.

DIRECTORS

Jean-Luc Godard

Jacques Rivette

François Truffaut

Agnès Varda