Expressionisme (Esteve Martí, Tania Piniés, Paula Sánchez i Dani Santos)

CONTEXT HISTÒRIC:

Derrota d’alemanya a la I Guerra Mundial i la gran depressió.

Va ser una avantguarda que destacava en la pintura, música i cinema. Volen expressar l’horror i humiliació d’Alemanya després de la I Guerra Mundial. La guerra va ser un sacrifici inútils de molts joves que van acabar morint o quedant trastornats. Alemanya va sortir perdent, al Tractat de Versalles van deixar els alemanys com a únics responsables del conflicte. Van haver de cedir l’imperi i pagar grans quantitats de diners. Això va provocar una crisi econòmica que va afectar a la majoria de la població. Van perdre territoris i es va dividir l’exèrcit. Se’ls va barrejar la crisi moral, l’horror, el pessimisme, la ràbia, etc. En aquest moment es formaran dos moviments (l’expressionisme i el nazisme).

- LITERATURA: Aquesta corrent també va ser molt important en l’àmbit de la literatura, alguns dels autors més importants que van impulsar aquest moviment a la literatura van ser Bertolt Brecht, August Strindberg i Franz Kafka. En general aquestes obres reflexaven alguns punts pessimistes de la vida arrel del context històric que venia a finals del segle XIX i inicis del XX. Algunes de les característiques principals eren les escenes dramàtiques i les tragèdies interiors, que podien aplicar-se per exemple a la música, com ho va fer Bertolt Brecht a la ópera de los dos centavos o (tres peniques).

- PINTURA: L’expressionisme a la pintura es considera un component del modernisme. Aquest corrent promulga l’expressió sobre la descripció, és a dir, la qualitat es major segons l’expressivitat subjectiva de l’autor. Per aquesta raó es rebutgen les obres i els autors d’altres èpoques com el neoclassicisme, l’academicisme i l'impressionisme i es tatxa de “poc humana”.

El crit, de Edvard Munch. S’hi mostra un èmfasi en l’expressió de l’ésser, mentre que el fons i les figures s’observen distorsionades, irreals i confuses.

- MÚSICA: música va patir diferents canvis al llarg del segle XVIII en Alemanya. Començant des dels nacionalismes i les peces romàntiques de l’època (lieds, concerts, etc.) fins als finals d’aquests, on la música es dividí en dos bàndols: els Mendelssohnistes, que reforçaven l’ús de la música clàssica, sense incloure solistes vocals, on els instruments eren de bàsics acompanyaments, i els modernistes (que s’oposaven a la idea anterior).

Aquesta baralla durà fins finals de segle, i no va ser fins a l’inici del XX on s’establí la restauració de la música “clàssica”, ara anomenada Formalisme. Aquest moviment explica que la música té el seu propi valor estètic, sense condicions externes com ara la veu, la dramatització, la poesia, etc.

Aquest paradigma perdurarà en tot el segle XX i reformarà els clàssics, amb molts altre opositors que no estan d’acord amb aquest formalisme musical.

MOTIUS DEL CORRENT: INFLUÈNCIES I ANTECEDENTS

Entès com la deformació de la realitat per a buscar una expressió emocional pròpia i subjectiva de l’autor envers l’ésser humà i la societat, es podria dir que aquest moviment és exportable a qualsevol altre època i lloc. Així doncs, s'ha trobat altres artistes que també es considerarien expressionistes, com El Bosco (pintor, XVI, Països Baixos), El Greco, Goya… tot i així, es coneix a l’expressionisme com a manera d’interpretar i un estil, mentre que Expressionisme referencia únicament al moviment alemany del segle XX.

Degut a les influències del context històric, explicat per la I Guerra Mundial, el Període d’Entreguerres i la II GM, Alemanya patia una greu situació on hi regnava l’amargor i el pessimisme. Aquest primers alès intentaren portar l’art just a l’altre costat, intentant deformar la realitat, desitjant canviar de vida i impactant l’espectador.

Les arrels impressionistes es troben en els estils simbolistes i postimpressionistes (finals del segle XIX), referents a termes enigmàtics, dramatisme, etc. Les figures i la representació de les imatges està molt ambientada en art medieval i gòtic; de caire religiós i modest, es feia èmfasi en les figures, en la seva expressió, no en les formes: al tenir poca corporeïtat, les figures tenien poca versemblança, afegint aquest punt d’irrealisme en les representacions.

CARACTERÍSTIQUES:

- Deformació de la realitat per facilitar el subjectivisme.

- Expressaven els sentiments per sobre de la descripció objectiva. Vol expressar mitjançant la construcció oval de l’espai la sensació d'opressió y vigilancia.

- Defensava la llibertat creativa, l'expressió subjectiva, l'irracionalisme, l'apassionament i tot allò que fos temàtica prohibida (allò morbós, demoníac, sexual, fantàstic i pervertit).

- Expressen el pessimisme i angoixa existencial. D’aquesta manera impactava sobre l’espectador. Destaquen el joc d’ombres.

- Més tard van evolucionar cap a una “Nova Objectivitat” que era més realista (crítica social i política com el realisme socialista soviètic).

- Il·luminació i fotografia tenebrista a base de clarobscurs: pronunciats contrastos, violents, entre els espais de llum i d'ombra en la il·luminació d'escenaris i personatges, amb rodatges foscos, sempre a l'interior dels estudis amb il·luminació artificial amb l'objectiu de crear ambients inquietants o descoratjadors. Ús freqüent del primeríssim primer pla (PPP).

- Decorats dissenyats amb agressius angles i deformacions, inspirades en les pintures expressionistes de l'època.

- Interpretacions amb extrema expressivitat, actors que gesticulen exageradament amb el rostre, les mans i tot el cos per expressar-se emocionalment.

- Maquillatges exagerats, amb una estètica gòtica o sinistra, i utilitzada per simular tot tipus de deformacions corporals. Vestuari obscur i disfresses sinistres.

- Temàtiques relacionades amb la solitud, la misèria, l'explotació, el morbo, la sexualitat, les perversions, el terror, el crim, la mitologia gòtica, germànica o de l'Europa de l'Est, la fantasia, el futurisme o la ciència ficció.

OBRES DEL CORRENT:

- Directors.

Leopold Jessner: Hintertreppe (1921).

Robert Wiene: El gabinete del Doctor Caligari (1919).

Paul Wegener: Der Golem, wie er in die Welt kam (1920).

Friedrich Wilhelm Murnau: Nosferatu, Eine Symphonie des Grauens (1922).

Fritz Lang: Metropolis (1927).

Georg Wilhelm Pabst: Lulú, la caixa de Pandora (1929).

Paul Leni: Die Verschwörung zu Genua (1920).

Josef von Sternberg: Der blaue Engel (1930).

Ernst Lubitsch: Die Augen der Mumie Ma (1918).

Lupu Pick: Napoleon auf St. Helena (1929).