Primers fotògrafs:

 

- J. Nicéphore Niépce: Niépce era un jove científic, a qui apassionava el tema de l'art. Però malgrat el seu coneixement, no se li donava bé dibuixar, així que va provar amb la litografia (procés de dibuixar amb suport de la cambra fosca). Tot així no dibuixava molt bé, és per això que es va obsessionar en com podia plasmar la imatge que projectava la cambra fosca de manera automàtica. I provant va aconseguir fer la primera fotografia de la història.

​

​

--------------

​

-Josef Sudek: Va ser un fotògraf txec conegut per les seves elegiaques imatges en blanc i negre de Praga, interiors, natures mortes i els paisatges dels boscos de Bohèmia. Moltes de les imatges més memorables de Sudek van ser preses des de la finestra del petit estudi, documentant el seu humil pati durant els canvis de temps i les condicions de llum. "Tot el que ens envolta, mort o viu, als ulls d'un fotògraf boig adopta misteriosament moltes variacions", va explicar, "de manera que un objecte aparentment mort cobri vida a la llum o al seu entorn."

​

​

-------------

​

- Saul Leiter: Saul Leiter és un dels millors fotògrafs en color. Encara que el seu treball en blanc i negre també deixa sense paraules, serà recordat sempre com un dels autors que millor han sabut mirar color. La seva forma de disparar és única. I de nou ens trobem amb algú que prefereix la pintura a la fotografia.

Una de les grans qualitats de Saul Leiter és el seu estil. La seva forma de veure en color. A través d'un mirall, d'un cristall, de gotes de pluja o de la neu que cau. Són fotografies deformades pel dia a dia, que interpreten la realitat però que coneixem des de sempre. No ens estranyen. Si hem viscut a la ciutat les entenem. La nit a través dels vidres del cotxe o del bus després d'un dia de treball. Les mirades dels desconeguts ... 

​

​

--------------

​

- Vari Caramés: és un fotògraf gallec (nascut el 1953 a Ferrol, la Corunya) és un incorregible perseguidor de l'atzar, les ombres fugisseres i les trobades que només presumptament són fortuïts. Amb més de tres dècades de dedicació a l'esquena i una obra de personalíssim traç que el col·loca entre els fotògrafs espanyols més singulars del nostre temps, és un caçador d'imatges "en volum baix i alta fidelitat". 

​

Li interessa especialment aconseguir que una cosa quotidiana i ordinari resulti extraordinari. Busca suggerir, evocar i fer somiar a l'espectador: la realitat, tal qual, li resulta recalcitrant. Amant de l'intemporal i de l'indefinit. Aprèn a aconseguir efectes dels defectes. No li interessen les modes i les tendències. Actualment utilitza el blanc i negre i color indistintament, encara que fins l'any 2000 només treballava en blanc i negre.

​

​

 

Artistes Panoràmic:

​

- Joan Fontcoberta: és un dels fotògrafs catalans amb més projecció internacional. Exerceix també com a teòric de la imatge fotogràfica i com a editor fotogràfic, i ha impulsat la fotografia contemporània a través de nombrosos esdeveniments, jornades i exposicions. La seva producció artística, multifacètica, gira al voltant de la versemblança de la imatge i la seva capacitat per representar i suplantar el món real. Li interessa la funció social de la fotografia, l'ús públic de la imatge i la intoxicació de la informació.

​

Bona part de les seves obres s'articulen com paròdies que activen la il·lusió de l'espectador, i li adverteixen dels perills de la credulitat i dels mecanismes fal·laços que operen a la transmissió pública de la informació i el coneixement.

​

​

--------------

​

- Cristina de Middel: (Alacant, 1975) és una fotògrafa documental i artista alacantina que actualment viu i treballa a cavall entre Brasil i Mèxic. Ha treballat com a fotoperiodista per a diferents periòdics espanyols i ONGs abans de decidir dedicar-se a un treball més artístic i personal. Des de 2016 forma part de l'agència Magnum.

​

Va estudiar fotoperiodisme graduant-se a la Universitat Autònoma de Barcelona, Master en Fotografia a la Universitat d'Oklahoma i Master en Belles arts a la Universitat Politècnica de València.

​

​

-------------

​

- Albert Gusi: és un artista català. Desenvolupa la seva obra amb una mirada particular del territori i el paisatge, des del camp de la fotografia. Sovint, les obres esdevenen accions fotogràfiques o performances col·lectives, on finalment en queda un registre gràfic, bé sigui fotogràfic o fílmic.  Ha realitzat projectes i intervencions en el paisatge, sempre amb un marcat caràcter efímer i humorístic. Ha participat en festivals, exposicions, conferències, màsters i altres esdeveniments vinculats sempre amb la fotografia, l'art i el paisatge.

​

​

--------------

​

​

- Marcel·lí Antúñez: Reconegut internacionalment com una de les figures més rellevants de l’art electrònic i l’experimentació escènica, la trajectòria de Marcel·li avarca un període de 30 anys, durant els quals ha desenvolupat un univers visual absolutament personal i iconoclasta, basat en una reflexió sobre sistemes de producció artística, el que ell denomina Sistematurgia, amb una iconografia particular i pròpia. Ha realitzat instal·lacions i performances a museus, galeries, teatres i espais no convencionals en més de 35 països

​

​

--------------

​

​

- Martin Parr: és un cronista britànic molt reconegut internacionalment, la característica principal d'aquest autor és la crítica a la publicitat i a la societat actual utilitzant les seves obres com a "propaganda" ja que simbolitza com la publicitat  ens sol atrapar i ens atrau fins al punt de "caure en la trampa"que ens mostra de manera molts cops exagerada, irònica i sobretot molt orignal. La seva fotografia al·ludeix al temps, la idealització en contraposició amb la realitat, la imposició social, els estereotips o la nostra forma de viure basada en el consum.

​

​

 

 

 

Artistes de Granollers

​

Pep Duran: és un escultor, pintor i escenògraf català que ha participat en nombroses produccions teatrals i cinematogràfiques des de 1977. Destaca per fer que l'escultura intervingui en l'espai, el modifiqui. Està influït per la frase “Destruir-ho tot per tornar a l'essencial" d'Antonin Artaud, amb això intenta arribar amb la seva obra a l'origen. Els objectes que utilitza freqüentment en les seves obres els defineix en alguna ocasió com a “materials indultats” o “boscs d'imatges fragmentades, material de demolició”. Són objectes que existeixen a l'entorn vital de l'artista, que tendeix a acumular objectes que reflecteixin la seva relació amb el treball artesanal. Tot i així, no pretén que les seves obres siguin autobiogràfiques, sinó que esdevinguin la seva pròpia biblioteca d'objectes, que tracten especialment la faceta familiar, quotidiana i humil de l'existència humana.

​

​

 

 

Jordi Benito: Jordi Benito (Granollers, 1951-Barcelona, 2008) va ser un dels artistes conceptuals catalans més radicals. Les seves primeres obres, cap al 1970, van ser instal·lacions, elaborades amb materials pobres com llençols o pedres, que mostraven un interès per l'espai, després va iniciar les seves primeres accions amb el cos. Va començar a fer accions senzilles com llançar-se contra una paret o cobrir-se la cara amb terra, amb les quals posava a prova la resistència física de el cos. A la segona meitat dels anys setanta, el seu treball amb el cos es va radicalitzar en performances més complexes i va passar de l'body art estricte a les accions rituals, probablement per influència de l'accionista vienès Hermann Nitsch.

​

​

​

Vídeo artistes

​

Bill Viola: és reconegut internacionalment com un dels principals artistes d'avui. Ha creat vídeos, instal·lacions de vídeo arquitectòniques, entorns de so, actuacions de música electrònica, peces de vídeo de pla pla i obres per a transmissions televisives. Les instal·lacions de vídeo de Viola utilitzen tecnologies d’última generació i es distingeixen per la seva precisió i senzillesa directa. Els seus vídeos de canal únic han estat àmpliament difosos i presentats cinematogràficament, mentre que els seus escrits han estat publicats àmpliament i traduïts per a lectors internacionals. Viola utilitza el vídeo per explorar els fenòmens de la percepció del sentit com a via d’autoconeixement. Les seves obres se centren en experiències humanes universals —la naixença, la mort, el desplegament de la consciència— i tenen arrels tant en l’art oriental i occidental com en tradicions espirituals, inclosos el budisme zen, el sufisme islàmic i el misticisme cristià. Utilitzant el llenguatge interior de pensaments subjectius i records col·lectius, els seus vídeos es comuniquen a una àmplia audiència, permetent als espectadors experimentar l’obra directament i de la seva manera personal.

​

​

​

​

Artistes conceptuals

​

- Marcel Duchamp:  pintor i escultor francès, creador dels ready-made que consistia descriu l'art creat a partir de l'ús no disfressat, però sovint modificat, d'objectes que normalment no es consideren artístics i tenen una funció mundana i utilitària. Les obres d'aquest tipus s'anomenen ready-made quan l'artista no ha fet pràcticament cap modificació en l'objecte. Participà d'una llarga carrera artística en diversos moviments artístics com el dadaisme, el futurisme, el cubisme i també del surrealisme. La seva influència en artistes i moviments posteriors és considerable i abasta fins a l'art més actual.

​

​

​

​

- Romain Laurent: és un fotògraf conceptual, director i tot plegat. Des d’idees d’alta concepció fins a retrats energètics frescos, la seva perspectiva fantàstica i fantàstica és omnipresent. Ha col·laborat amb clients com Adobe, Nike, LVMH, Google, Starbucks, Hermes, permetent real, Netflix i VW.

El treball de Romain es desprèn de la seva capacitat única de capturar imatges reals a la càmera per crear alguna cosa fascinant. Combina el moviment amb les imatges fixes per cinematificar el moviment en alguns moments i és conegut per fer GIFs que deixen d’ulls.

Nascut i criat als Alps francesos, Romain viu actualment a Los Angeles amb la seva dona i el seu gos.

​

​

​

Retratistes

 

Francesca Woodman: S’introduí en el món de l’art des de ben petita influïda pels seus pares, i entengué l’art no només com una forma de viure, sinó també com una manera de pensar. L’any 1977 va fer un intercanvi a Roma. Aquesta estada va marcar la seva obra per sempre. Les característiques principals de les seves obressón: fotografies quadrades, en blanc i negre, amb un sol subjecte remarcat a través de la il·luminació; l’ús de l’autoretrat i el moviment.

​

Les fotografies de Woodman exploren el gènere, la representació, la sexualitat i el cos per mostrar el més profund i intern de si mateixa. Utilitza entorns com ara edificis abandonats, utilitzant miralls i vidres, evocant estats d’ànim surrealistes i, de vegades, fins i tot claustrofòbics. Les figures sovint estan situades darrere de mobles i altres elements d’interior i dóna importància a les escenes domèstiques, amb elegància i poesia per sobre d’allò banal. 

​

S’engloba dins de l’avantguarda feminista dels anys 70 i encaixa dins les normes de composició surrealistes. L’artista no podia viure sense la poesia, així que intentava barrejar la realitat amb el seu món utòpic i idealitzat.

El 19 de gener de 1981, Francesca Woodman es va suïcidar saltant per una finestra del Lower East Side de Manhattan amb tan sols 22 anys.

​

​

​

Humberto Rivas: Els seus retrats es poden considerar d'una qualitat extraordinària, tant en els aspectes tècnics com expressius. Fer una fotografia de retrat el defineix Rivas com una mena de dialèctica o combat entre el fotògraf i el model.

Una lluita que Richard Avedon solia muntar en els seus retrats mitjançant l'ús de sessions fotogràfiques molt llargues fins a aconseguir els aspectes que buscava del retratat. D'altra banda, seguint els passos de la Photo-Secession, Rivas reconeix el mitjà fotogràfic com un art en si mateix dotat d'una especial qualitat de realisme.

.

Els paisatges són una altra faceta destacada del treball de Rivas. Les seves imatges es caracteritzen per tractar-se normalment d'espais sense presència humana. La principal característica és la llum natural que li dóna unes textures especials. Alguns assenyalen que els seus paisatges són en realitat retrats d'edificis i objectes inanimats.

​

​

​

 

Alberto Garcia-Alix: Especialitzat en el retrat, les seves fotografies solen ser en blanc i negre, i les temàtiques giren entorn de les motos, els tatuatges, la música, la vida nocturna, els drogoaddictes, les estrelles del porno, i els presos. També destaquen els seus autoretrats i els nus.

Ha col·laborat en diversos diaris com La Vanguardia, El País, ABC, o El Mundo i revistes, i ha fet exposicions individuals i també col·lectives per tot el món.

​

​

​

 

​

Colin Gray: és artista i fotògraf. La seva diversa tasca inclou imatges d’actors de la llista A, estrelles del pop i icones de moda a líders religiosos, cosplayers i sense sostre. L’obra de Colin capta l’essència del seu tema i s’enorgulleix de poder connectar-se amb un subjecte en uns moments i reflectir aquesta connexió a través de la imatge final.

​

​

​

​

​

​

Israel Ariño: 

Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona on va estudiar gravat i escultura.  A partir del 2001, comença a exposar regularment a Espanya i particularment a França. Entre les seves exposicions més importants cal ressaltar: Le temps éparpillé 1995-2015 a l'Imagerie de Lannion, Li nom qui efface la couleur al Moulin de la Filature, Li Blanc (2013), L'explorateur et els caprices du hasard (2012 ).

​

 

 

 

David Salcedo:  va néixer a Caravaca de la Cruz (Múrcia, Espanya).

El seu treball ha estat exposat individualment en molts centres i festivals estatals, destacant les seves tres exposicions en la ja desapareguda Galeria Kowasa. Ha participat també en mostres col·lectives nacionals i internacionals com Arles, Street photography awards Lensculture 2018, un cert Panorama, recent fotografia d'autor a Espanya, com el Festival Internacional de Fotografia de carrer de Miami i el Visa Pou L'Image.

​

 

 

Duane Michals: és un fotògraf estatunidenc. La seva fotografia va destacar en els anys setanta per les seves seqüències i la incorporació de textos i pintures com a elements de les fotos. Se'l considera un dels principals representants de la fotografia conceptual i filosòfica. A partir d'haver patit la Guerra Freda, es va  dedicar amb intensitat a la fotografia, descobrix així la seva vocació.

Encara que en les seues fotografies es nota la influència del surrealisme, especialment de Magritte, Balthus i Chirico. No obstant això, sol introduir elements de reflexió sobre l'existència humana, concretament sobre el sexe, l'humor i la violència, segons el seu punt de vista, a la societat li importa més la imatge que les idees.

​

Experimenta a través del muntatge fotogràfic, i la tècnica de doble i de triple exposició. Intentant mantenir-se entre la realitat i la ficció, amb una gran quantitat d'il·lustració de fantasies. A partir de 1966 comença un nou període amb el seu treball Sequences, amb el qual naixeran alguna de les seues seqüències més famoses. En la dècada dels 70 començarà a introduir text.

​

​

​

​

Artistes sonors

​

Max Neuhaus: Neuhaus era conegut per les seves interpretacions de música de percussió experimental. Va fer actuacions de peces de compositors com John Cage, Karlheinz Stockhausen i Pierre Boulez en nombroses sales de música, inclosa una actuació de 1964 a Carnegie Hall. El 1968, va exercir la seva carrera com a artista contemporani desenvolupant instal·lacions sonores de sons electrònics que emanessin d’una font dins d’un determinat espai o ubicació. Una peça anomenada "Times Square" va ser construïda el 1977 sota una reixa en una illa de trànsit a Manhattan, on els vianants serien "envoltats per un drone profundament ressonant i lleugerament ondulant, el seu to suggereix de campanyes de baixos o campanes de l'església". Altres obres escultòriques incloïen xiulets de cèntims escoltats sota l'aigua a les piscines, sons electrònics dins d'un arboretum i els sons modificats dels oients que xiulaven melodies a la ràdio pública. Obres permanents de Neuhaus es troben en ubicacions de Houston; Stommeln, Alemanya; Promenade du Pin, Ginebra, Suïssa; i el Dia: Beacon museum a Beacon, Nova York. 

​

​

Rolf Julius: Del 1961 al 1969 Julius va estudiar art a les universitats de les arts de Bremen i Berlín. Utilitza música contemporània per donar suport a la percepció d’objectes visuals des de mitjan anys 70. A finals dels anys 70, va començar a utilitzar sons i sorolls per a la seva obra i a enregistrar les seves pròpies composicions sonores per a aquest propòsit. A través de les seves obres, va obtenir primer reconeixement nacional i després internacional com a pioner en el camp de l'art sonor.

Les composicions sonores de Julius es caracteritzen pel "minimalisme acústic". Utilitza gravadores de casset o cintes senzilles i altaveus estàndard per gravar i reproduir sorolls quotidians. Els sorolls, els sons i les composicions enregistrades d’aquesta manera se situen en contextos i escenaris poc habituals.

“Amb les meves imatges creo un espai musical. Amb la meva música creo un espai artístic. Les imatges i la música són equivalents. Es reuneixen al cap de l’espectador i l’oient i donen com a resultat alguna cosa nova en ell."

 

 En el seu projecte How loud is the silence, va enregistrar sons de la selva tropical durant diversos dies a l'Amazones, que va reunir en una composició de tres parts amb peces superposades i després va reproduir a través de nombrosos altaveus tant dins com fora del museu.

​

​

John Cage: fou un compositor estatunidenc. Pioner de la música aleatòria, la música electrònica i de la utilització no estàndard dels instruments musicals tradicionals, com la creació del piano preparat. Cage va ser una de les principals figures de l’avantguarda de la post-guerra. També va tenir un paper important en el desenvolupament de la dansa moderna, especialment a partir de la col·laboració amb el ballarí i coreògraf Merce Cunningham, que esdevindria la seva parella sentimental fins a la seva mort.

​

Malgrat el controvertit de la seva obra, no es pot negar que es tracta d'un dels creadors més revolucionaris i influents dels últims temps. A vegades deixava que l'atzar triés les seves composicions. Per exemple, va arribar a utilitzar un mètode segons el qual es perforava un full de paper en els llocs en els quals es trobava alguna imperfecció, per a després mitjançant un paper transparent anar calcant aquestes marques sobre un pentagrama. Ja a la dècada dels 30 va començar els seus primers treballs demostrant talent per als ritmes impossibles i invencions com el seu sistema de vint-i-cinc tons.

​

​

​

​

​